MONTSERRAT 22.07.2026—La nit d’ahir, el marc de la 45a edició del Festival SIMC va ser testimoni d’una d’aquelles vetlades en què la música deixa de ser un simple espectacle per a convertir-se en un acte de comunió íntima entre intèrprets i públic. La Camerata va oferir un concert remarcable on la virtut de l’orquestració i la delicadesa de la música de cambra es van donar la mà.

En acabar la funció, vam tindre l’oportunitat de conversar amb els protagonistes per a recollir les seues impressions a calenta, en un diàleg que revela no sols el repte tècnic del programa, sinó la profunda filosofia humana que hi ha darrere de cada nota.

Un dels nuclis del programa va girar al voltant dels quartets per a flauta de Wolfgang Amadeus Mozart, unes obres envoltades per la tradicional llegenda historiogràfica que afirma que el geni de Salzburg sentia una certa aversió per este instrument. Tanmateix, la interpretació d’ahir nit va demostrar que, més enllà dels tòpics o de les picabaralles d’època, la música de Mozart transcendeix qualsevol limitació formal.

Com recordaven els mateixos músics en l’entrevista:

«És possible que Mozart considerara la flauta com la ‘prima donna’ dels instruments a nivell operístic, però quan li van encarregar estos quartets —pagats generosament amb uns 200 florins de l’època— va escriure veritables obres mestres. La seua música no té edat i resulta fascinant en qualsevol instrument, perquè Mozart és un pilar, una medicina per al músic.»

Efectivament, l’equilibri sonor aconseguit per la Camerata va posar en relleu la frescor i la maduresa d’uns quartets que continuen sent un punt de referència ineludible en el repertori de cambra.

Un altre dels moments àlgids de la vetlada va ser la transició des de la textura de l’orquestra de cambra cap a un format més reduït i íntim, abordant transcripcions de les célebres àries de l’òpera Carmen de Georges Bizet. Reduir la grandiositat d’un fons operístic a l’essència d’una formació de cambra sense perdre el color ni la dramatúrgia vocal és un exercici d’alta orfebreria musical.

En paraules dels membres de la formació:

«El repte més gran ha sigut la cerca de la sonoritat: aconseguir que una orquestra xicoteta puga evocar els matisos i la potència d’una gran orquestra operística. Quan t’envoltes de professionals acostumats a escoltar el cant i la veu, tot es torna més fluix i senzill, malgrat la dificultat de les transcripcions.»

Esta recerca del «cant en l’instrument» es va traduir en una interpretació plena de dinamisme, on la línia melòdica pareixia literalment respirar com una veu humana.

Un festival amb 45 edicions a l’esquena com el SIMC no sols construeix una trajectòria artística, sinó que educa i consolida una comunitat d’oients. Este fet no va passar desapercebut per als intèrprets, que van destacar l’exquisida preparació i el respecte de l’auditori:

«Hem trobat un públic colte, intel·ligent i atent. Aço es nota especialment quan ningú aplaudeix abans que acabe la peça. Ens ha permés tocar amb la tranquil·litat de saber que estàvem davant d’un públic d’experts, calorós i preparadíssim.»

Més enllà de la tècnica i la musicologia, el concert d’ahir va deixar un missatge clar sobre el paper de la cultura en la societat actual. En un món sovint fragmentat, la música de cambra continua oferint un espai de trobada i d’humanitat.

Com concloïa el representant de la Camerata en tancar l’entrevista:

«Cultivar la música contribueix a fer les persones més humanes, més sensibles i més pròximes les unes a les altres. Com es sol dir, la música és un llenguatge universal que ens uneix a tots.»

La 45a edició del Festival SINC suma així un nou capítol daurat a la seua història, recordant-nos que, quan la mestria executiva es troba amb la sensibilitat del públic, el temps sembla detindre’s.